Andreu Subirats · «El conill»

Tornem al podcast, que fa dies que no sentiu re. Esta volta he tornat a un llibre de què ja vos vaig parlar, L’orgull de ser pocs, per anar a les darreres pàgines i extraure’n un conill amagat, de l’Andreu Subirats. Es tracta de la primera part d’un poema (en té tres) que des de la primera lectura sempre m’ha captivat (i no sóc l’únic!), i que suposo que a l’accídia li farà goig. Ara fa poc, la breu va publicar un llibre seu, L’ull entorn, i no sé si entre les seues pàgines el podrem trobar (tot i que no m’estranyaria).

La música és d’Ismael Dueñas, extret de Música lliure II.

PD: per cert, l’emigdi, al programa d’avui, ha posat un altre podcast d’asteroides, el de la Zoraida Burgos. Quina sorpresa!!! Moltes gràcies, és tot un honor!!!

La fulla del ganivet és finíssima
com el molí quan trenca l’airejada.
Hi ha tres conills d’ulls rojos i pell flonja,
és el cotó en pèl. Vius i astorats semblen
pressentir la pròxima mort, fixada
a l’atzar entre dotzenes d’aquests.
Sarpat a l’orella i cap per avall
només cal lliscar el tall damunt de l’horta
i el degoteig, roig cru sagnant, esclata
sobre la pedra. L’animal acluca
els ulls quasi impassible i, arrupit,
decanta el cap al temps que obre la boca
clamant un últim alè d’innocència
atàvica que el demora per sempre.

.