La Carme i el Víctor ens animen a recordar a Montserrat Roig, ara que fa vint anys que ens va deixar. Inevitablement ens havíem de sumar a la iniciativa, i ens han vingut a la memòria els nostres podcasts d’asteroides, que feien dies que no solcaven pels cels enteranyinats d’internet.
Avui, el fragment escollit parla de literatura, espigolat del llibre Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Escolteu-lo atentament: art, memòria i paraules de la Montserrat Roig, que sempre hem de tenir presents.
I l’acompanya al piano Stefano Mocini, un joveníssim músic (de 16 anys!), amb la peça Injustice, de l’àlbum A cat playing (absolutament recomanable, no us el podeu perdre).
L’única droga que no et mata —encara que et faci emmalaltir—, l’únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l’únic amor que no fa fàstic és la bona literatura. Plaers solitaris, vicis compartits. El lector/lectora posseeix les paraules i desafia la finitud, accepta la sordidesa i la bellesa perquè tot és u i, sobretot, recorda perquè abans algú ha recordat. Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria […].
Cal recordar, cal evocar, no hi ha art més temporal que la literatura. Podem emmalaltir amb el record però potser, al final del llarg i lent procés de l’escriptura, descobrirem que hi ha alguna cosa, que hi ha algú, a l’altra banda, que encara batega, que encara existeix.
Com no podia ser d’una altra manera, recordem la Montserrat Roig parlant de literatura. Gràcies pel fragment, Jacme!
ha estat un plaer! a vore si este cap de setmana faig una visita a la resta de companys participants. Gràcies a vosaltres per la iniciativa!!!