Vet ací un imparable. I, com diria l’Emigdi, és el nostre imparable. Joan Elies Adell és vinarosenc, i no sé ben bé perquè m’agrada tant la seua poesia, si és perquè és de poble de mar (com jo), perquè el coneixo de fa temps (de quan em donava classes a la Universitat!) o, segurament, perquè la seua poesia és POESIA.
He rebuscat un poema seu antic, gairebé prehistòric, que m’encanta. Segurament ell no l’hauria triat, però jo sí. És La violència de la metafísica.
A les Notes de l’Oceà immòbil podem llegir: «El poema “La violència de la metafísica” deu el seu títol i bona part de les imatges preses a un article de Jacques Derrida “Violència i metafísica” dedicat al pensament d’Emmanuel Lévinas i, en especial, al seu llibre Totalitat i Infinit (1961). I allí on diu “Ara que l’oceà comença | per fer-se blanc” és una clara referència a la cançó de Ràdio Futura “La secta del mar”.»
La música és de Philippe Mangold.
La violència de la metafísica
Ara que l’oceà comença
per fer-se blanc —l’esclat s’assembla,
vora mar, a una llum tèrbola—,
i el rovell de les algues, acomptes de nit
tancada, esdevé verd vulnerable;
ara que els llavis salins, esporàdics
núvols de sang, són coralls de tacte;
és just ara que es desplega el setge infinit
d’aigües envers una platja.
Retorn, repetició, remembrança:
la mateixa ona contra la mateixa riba
es renovella i s’ageganta, talment
la dictadura de l’efímer,
l’estrall de la paraula.
Ho confesso. No coneixia Joan Elies Adell. M’ha agradat.
què bé! d’això es tracta esta secció, de que la gent conega estos autors! 😀