Doncs bé, esta idea que actualment hi ha un canvi en els paràmetres amb què s’interpreta el món (copsat com a decadència per la inteligentsia dominant), que s’està gestant una nova civilització, es pot trobar en infinitat d’obres de ciència ficció. I això mateix m’ha ressonat en la memòria i m’ha portat a pensar en L’última i la primera humanitat, d’Olaf Stapledon.
Primer: cal llegir esta obra com el que és, un producte del seu temps (en molts aspectes ja desfasada) i mesurar-la amb justícia. Amb tot, quan ens explica la història de la primera humanitat (la nostra) hi ha un moment clau en la seua evolució, quan ha de decidir i triar entre una tendència cultural i filosòfica de vessant occidental o una d’oriental. Els aspectes que les diferencien es poden malresumir en què mentre l’oriental aplica una visió del món contemplativa, sensual i refinada, l’occidental és activa, productiva i puritana. En general, existix una dicotomia entre estatisme i moviment, uns són reposats fins a l’exasperació, els altres són actius fins al deliri. Però esta tendència Stapledon la representa literalment, fins al punt que la civilització humana, que acaba assumint el moviment perpetu com la seua quintaessència, arriba a l’adoració fanàtica de tot el que pot arribar a significar (i s’arriba a l’extrem de realitzar processons aèries amb caces a alta velocitat).
L’extremitat d’esta posició queda palesa en les paraules d’un dels personatges:
—Déu és l’omnipresent esperit del moviment que cerca realitzar-se en qualsevol lloc on estiga latent. Déu ha encarregat al gran poble nord-americà que s’encarregue de mecanitzar l’univers. (Staplendon, 83)
Malgrat tot, mitjançant un personatge de la trama, se’ns fa veure que esta opció vital, tot i ser millor que l’oriental i per això mateix triomfant, no acaba de ser l’adequada i, dramàticament, condueix al col·lapse definitiu de la primera humanitat.
