Una volta triat el format, començava la tasca del disseny de la maqueta. Suposo que a causa de la meua formació autodidacta, relacionada més amb la tipografia de la literatura grisa que amb el disseny publicitari, vaig començar per la tripa.
No sé per a on deu començar a treballar un dissenyador com cal. Amb tot, jo crec (sí, qüestió de fe) que el disseny d’un llibre ha de nàixer de dins cap a fora, és a dir, de la caixa de la tripa cap a la coberta, passant entremig pel disseny de les portadelles i de la portada.
Així, doncs, el meu primer maldecap va ser quina tipografia utilitzaria per al text genèric de la tripa. Sabia que esta primera tria a la llarga em portaria, a mi, de manera inevitable, a deduir la resta de disseny del llibre. Començava la recerca, i romanes, modernes, de pal sec, i tota la gamma de famílies, anava passant davant dels meus ulls. Com que volia donar un aire «diferent» a la publicació, que no fos excessivament formal, vaig descartar les romanes antigues. Per una altra banda, les de pal sec no m’acaben d’agradar quan s’empren amb text de lectura, cal ser molt curosos perquè si no es tria bé l’efecte pot ser mortalment negatiu, i jo no em vaig veure en cor de trobar la tipografia de pal sec «adequada». Finalment, després de sospesar pros i contres, em vaig decidir per la Linoletter.
Esta tipografia, tot i que li dóna un cert aire de màquina d’escriure, no és ni de bon tros mecanogràfica (en realitat diria que és egípcia), i el ventall de fonts que ofereix (seminegretes i versaletes, sobretot) és realment elevat, així que permet treballar amb el màxim de situacions possibles. I, a més a més, una tipografia tant «quadrada» s’adia perfectament amb el format de la publicació.
Si voleu veure amb més detall la font entreu aquí i, pel que fa a les famílies dels tipus, podeu visitar esta pàgina.