Ja en vaig parlar al bloc de la Tardor. Avui tornarem a recordar aquell poema de la Cinta Mulet, del llibre Qui ha mort una poeta (segur que al trapeziste li farà gràcia). Per a que després diguen que no hi ha dones que escriuen poesia…
La música és de SaReGaMa.
I després de l’estiu
tornaré al carrer estret,
eclipsat de llum per sempre,
com condemna,
addicta a l’hora, a la presa,
al vici de repassar ombres d’esquena
i trobar-te una
que voldré que sigui la teva.
I m’esbargiré, per uns instants, en aquest parany,
quan aquella roda de matins sabré
que ja no roda. I voldré fugir al sud,
lluny del túnel de fred
que em porta hivern i m’agreuja la mirada,
i em pesarà el dia com l’infant
que no vol caminar, i l’arrossega de la mà
una gitana.
Genial! M’encanta. Una combinació perfecta de poesia, veu, música i fotografia.
Un molt bon poema, i no és cert que les dones no escriguin poesia, potser no la publiquen amb l’assidüitat dels homes, però n’escriuen.
Fantàstics com sempre els teus podscast. Espero que enguany ens n’ofereixis una bona collita.
@trapeziste: sabia que t’agradaria (juagava amb aventatja) 😀
@francesc: ep! jo no he dit que no n’escriguen! només que pot parèixer que no ho fan i en realitat és tal com tu dius!
@JMT: ja vorem com quedarà la collita a final d’any! de moment ja en tinc un parell de pensats, així que no patixes, que d’haure-n’hi n’hi hauran! 😀
Pingback: La música de les esferes (3) « la música de les esferes
Gràcies pel teu treball. Mai t’ho he dit però l’he escoltat moltes vegades. Em sembla fet amb molta sensibilitat.
Avui, segurament, l’escoltaran a la URV durant la sessió de Lletres de Batalla.