Albert Roig · «Edat d’or»

L’Albert Roig era un dels que estaven a la llista d’espera de fa dies. Ahir em van passar un cd seu, Salvatge cor, la música d’un espectacle de poemes seus. La veritat és que no m’ha agradat, massa moderno pel meu gust suposo (la combinació, els poemes sí que m’agraden!). Ara, de tots els poemes musicats, n’hi ha un que sí que m’agrada com ha quedat, l’«Edat d’or», i per això he triat este poema per al podcast. Es tracta d’un poema extret del llibre Còrrer la taronja (1979-2001), un llibre antològic que ja s’ha quedat allunat en l’obra de l’autor ja que del 2001 ençà tenim un grapat de noves obres (la darrera A l’encesa).

La música del podcast és de Reza Manzoori.

Edat d’or

Elles, dius, tenen molt més seny,
tenen l’única cosa que fa artist,
tenen experiència.

Que s’embetumen amb pintures les maleses dels anys
i, de debò, que encenen la més vella penombra.
I que és la seua cara incerta,
ja de la incerta edat dels sexes.

L’amor saben fer-lo de mil maneres
diferents. Cap puteta primerenca
no n’ha tastada més.

Ara vos supliquen que espereu, que agaunteu més encara, durs.
Que traguen mel les boques, vedats, llavis.
Contempleu ja els seus ulls vençuts badant-se.
Ara vos ploren que no es dixaran
pendre per ningú més, de lluna a lluna.

Són virtuts que no atorga la natura a la primera joventut.
Perquè aquell que es deleix per una dona
madura, si és pacient,
rebrà, ben segur, la més gran fermança.

Atura’t, ull, davant les portes closes
dels amants. Vet aquí el seu llit suat tot de paraules.
No les malaguanyeu corrent més que elles,
afanyeu-vos plegats cap al final,
fins a l’alt i més fondo crit.

Però si la fermesa no és certa,
quan no se sap si aguantarem, ferms,
que inútil esforçar-s’hi! Tant se val
que esperoneu i fei sang al cavall,
que és debades llançar-s’hi
a brida abatuda, la llengua morta.

* * *
Los dits tacats de vida jove i versos
propis, reescrivia, antic de dies,
d’istiu, l’Ars Amandi d’Ovidi..