El passat 19 de març ens assabentàvem d’una trista notícia: Arthur C. Clarke moria a Sri Lanka als 90 anys. Un dels grans escriptors de ciència-ficció ens deixava, tot i que la seua memòria sempre perdurarà entre nosaltres per les seues obres literàries i pel suport que sempre va donar al projecte Seti@home. L’Anna ens ho recordava el mateix dia, el Jordi escrivia sobre els seus contes, i jo tenia ganes de fer alguna cosa especial, i d’aquí ve la tardança del meu post.
Segur que heu vist 2001: Una Odissea a l’espai, del Kubrick, oi? Té moltes escenes memorables, però la que més m’agrada a mi és la de l’aproximació a la base orbital. Així que he agafat la música del Danubi Blau, he fet una traducció casolana de la darrera part de la novel·la (la tinc en castellà) i n’he fet un podcast.
Espero que enllà les estrelles, sir Arthur vetlle per nosaltres tal i com en Bowman, el superhome, ho fa a la pel·lícula.
Fill de les estrelles
Davant d’ell, com un joguet resplendent que cap fill de les estrelles podria resistir, flotava el planeta Terra amb tots els seus pobles.
Havia tornat a temps. Allà baix, en aquell globus atapeït, les senyals d’alarma dels ràdars s’estarien il·luminant, els grans telescopis de rastreig ataüllarien els cels… i finalitzaria la història, tal i com els hòmens la coneixien.
Es va donar compte que mil quilòmetres més avall s’havia despertat un endormiscat carregament de mort, i estava movent-se mandrosament en la seua òrbita. Les dèbils energies que contenia no eren una possible amenaça per a ell; però preferia un firmament més clar. Va posar la seua voluntat en moviment, i els megatons en translació que circulaven en òrbita van florir en una silenciosa detonació, que va crear una breu i falsa alba a la meitat del globus adormit.
Després va esperar, posant en ordre els seus pensaments i meditant sobre els seus poders, encara per madurar. Tot i que ara era l’amo del món, no estava molt segur de què fer a continuació.
Ja pensarà després en alguna cosa.
Arthur C. Clarke és un mestre de mestres. Has llegit “La fi de la infantesa”? És senzillament sublim.
sí, ja fa mooolt de temps! és molt bo! mira, gràcies per recordar-me’l, me’l rellegiré! 😀
Sempre recordaré del llibre el moment en què diu: Déu meu, està ple d’estrelles!
no tinc paraules, ha valgut la pena l’espera.
Coincideixo amb en Jesús M. en la frase, és la que més recordo del llibre. I de la pel·lícula, el que més m’emociona és l’obertura.
s’ha de reconèixer que tots dos sou uns bons frikis! 😀
Genial Jaume!! Aquesta història encara m’he impacta ara quan la recordo.
Besades,
sí, guapa, eh? 😛