L’altre dia va caure a les meues mans l’edició facsímil de la Poesia completa de Joan Salvat-Papasseit. Vaig fullejar-lo una mica, i al final del volum s’hi apleguen reproduïts uns textos esparsos del poeta. I m’encuriosiren, ja que anaven més enllà de la poesia, i tractaven temes decididament polítics.
És així com em vaig capbussar a la mar d’internet, i vaig descobrir una vessant completament nova per a mi de Papasseit, el seu catalanisme. I encara més, vaig topar-me amb la història de l’edició del llibre, de l’any 1976, duta a terme per la impremta de l’Exèrcit Popular Català (que entre falsificació de passaports i reproducció de cartells hi intercalava l’edició de poesia).
No tenia pressa per fer un podcast d’asteroide de Papasseit d’algun dels fragments finals del volum, com mai en tenim per estes coses al basar. Però m’ha semblat que era adequat fer-ho ara, que estem en vespres d’una declaració de sobirania, i quan encara hi ha tòpics que s’arrosseguen de Papasseit ençà.
La música que acompanya el text és del lleidatà Enric Granados, la Danza española núm. 5, interpretada per Sharon Isbin.
Ni nosaltres esclaus, ni ells guarits per nosaltres
No de flors… ni d’estrelles. Per ben peixats que fóssim, i la taula parada, amb el vi sempre en fresc i el sobretaula amb ell com un deliqui ric i com una magrana desgranada en robins per la claror del beire, no voldríem cadenes. Enllà l’Espanya seca, la “chumbera” invisible; algú les ha volgudes i àdhuc les ha cridades. Quina vida vidassa, les cadenes de punxes de figueres de moro. L’ànima de l’estepa camina famolenca demanant un refugi.No li féssiu pas cas: que planti i creixi arbres…
Si tinguessin un arbre a cada vol de corb, ja foren lliberats. I nosaltres per ells, perquè no ens menjarien, com un cuc, a l’entranya.